3-2-1998. Anàlisi de la setmana del 26 de gener a l'1 de febrer de 1998 de Servi analitico-informatiu de la XARXA BASCA ROJA

ELS ALEMANYS HO SABIEN. LA MAJORIA DELS ESPANYOLS POTSER NO SÀPIA QUÈ VIU: LA "DEMODRA-DURA" JOANCARLISTA. I LA TORTURA. Guàries civils, policies, ertzaines, metges forenses!, fiscals, jutges, Delegats del Govern, regidors, diputats, senadors, periodistes, pacifistes i ongs, bisbes, arquebisbes i ministres. I el Rei que Franco nomenà. I la tortura.

És groller i barroer manipular i abusar de nens i adolescents gràcies a l'autoritat o el poder que sobre ells es posseix i exerceix. És indecent. És, a més, de vegades contraproduent. Això pensí, entre moltes altres coses, quan les diferents emissores de televisió em mostraven durant hores les "espontànies" actuacions davant les seues càmenres de les masses sevillanes el divendres i dissabte passats.

Que "l'autoritat competent" ordene (o només suggerisca) suspendre les classes de col.legis, instituts i universitats és sempre un mètode senzill i d'eficàcia assegurada per a generar una "massa de maniobra" formada per nens, adolescents i joves. "Massa de manibra" per fer soroll en una celebració, en una manifestació, en una protesta, en un encalç, en un linxament, etc.

És fama que un dia de l'any 1954 el Ministre de Governació de la dictadura de Franco feu que es telefonara a l'ambaixador anglés oferint-li enviar més policies per a defendre l'Ambaixada de possibles atacs dels manifestants que al davant hi reclamaven cridant força enardits "Gibraltar español!". I és fama que l'ambaixador contestà que "hi hauria prou amb que el Senyor Ministre m'envie menys manifestants".

Els que visquerem la desgràcia de ser nens en el més fondo de la llarga nit de pedra de la dictaadura franquista recordem per exemple la rebuda d'Evita Perón a Madrid quan el forment del dictador argentí salvà el dictador espanyol dels efectes en les mases espanyoles de la fam, endurida en aquells anys de gana. O la rebuda també a Madrid del President Eisenhower quan vingué a beneir democràticament al dictador espanyol. (Repetint oficiosament per a la premsa la formula ideada per a que la facen servir els presidents del Estats Units en aquests casos: "És un fill de puta. Però és el NOSTRE fill de puta").

Repetisc que l'ús de nens, adolescents i joves com a "masses de maniobra" és indecent. I moltes vegades contraproduent. Perquè sovint el comportament evident d'aquests nens, adolescents i joves evidencia que no hi són per ni per a una altra cosa que gaudir unes hores de suspensió de classes, de suspensió del seu treball, de suspensió de les seues obligacions. I el seu comportament, les seues cares, els seus gests, el seu llenguatge corporal, evidencia tot la seus alegria, la seus satisfacció per l'ineperant temps lliure, per l'inesperat "esbarjo" del que gaudeixen.

Alegria i satisfacció que són tan adients i oportunes en jornades de dol oficial com per a un Crist un parell de pistoles. Així viu la disbauxa amb la que saludaven les càmeres els nens d'un col.legi sevillà després de que els feren formar en el pati. O com les càmenres de televisió alçaven els seus objectius al front dels congregats per a que no es veren ni els seus ulls riallers ni les sueues rialleres boques. Per a que no es vera que bé ho estaven passant dient fills de puta als bascs. Potser NO a tots als bascs sinonomés a uns centenars de milers de bascs.

Perquè és cert que els milers de persones reunides el divendres passat a una plaça de Sevilla, davant la seu del seu Ajuntament, coreaven una i altra vegada l'eslògan creat pels serveis secrets espanyols (segons ha revelat Pilar Urbano, autora d'un recient llibre sobre el CESID). L'eslògan que diu: "Vascos Si! ETA NO!".

Però també coreaven una i altra vegada una altre que deia: "No son vascos, son hijos de puta!". Se suposa que referit a ETA i als centenars de milers de bascs que al carrer i les urnes donen suport a ETA. Als qui se suposa anaven també dirigits els molt repetits, rítmics i sonors, alhora que concisos, crits que deien així: "Hijos de puuuta! Hijos de puuuta!", repetits fins enronquir.

No semblen ser molt brillants ni intel.ligents ni encertades frases, consignes o diagnòstics (si és que són consignes o diagnòstics ideats, segons ens diuen, per "l'Intel.ligència" espanyola). Però és que no es pot demanar on no n'hi ha. Cal tenir en compte que la població espanyola no és ni brillant ni culta ni informada ni instruïda ni intel.ligent.

Una ampla enquesta sociològica (6.000 entrevistes) realitzada en el segoon semstre de 1997 a les 17 Comunitats Autònomes de l'Estat espanyol acaba d'exhibir als escolars espanyolscom a xnòfobs i racistes. (1)

Enquesta realitzada a estudiants espanyols no universitaris majors de 13 anys (estudiants d'ESO, EGB, BUP I COU), replicant en part a una enquesta sobre temes iguals realitzada en 1993 i els resultats de la qual han estat presentats pel secretari general del Ministeri espanyol d'Educació. Junt amb qui ha dirigit l'enquesta: Tomás Calvo Buezas, catedràtic d'Antropologia Social en l'Universitat Complutense de Madrid i representant en la Comissió Europea contra el Racisme del Consell d'Europa.

Els resultats de l'enquesta són una terrible mostra dels fruits teratològics de quaranta anys de dictadura franquista i vint-i-dos de la seua perllongació joancarlista. MOSTREN UNA POBLACIÓ IGNORANT I DESINFORMADA, XENÒFOBA I RACISTA.

En paraules de Clavo Buezas: "El jovent escolar està força desinformat en allò tocant a immigració. Els adolescents (65%) creuen que a Espanya hi ha un nombre semblant o superior d'immigrants que als altres països de l'Unió Europea, cosa que no és certa (6,5% de txa mitja d'immigrants a l'UE, front a 1,5% a l'Estat espanyol)". Calvo Buezas afegí també que a més els adolescents creuen "també que els (immigrants) que hi ha lleven llocs de treball als espanyols, cosa que tampoc és certa, perquè la majoria realitza feines que els espanyols rebutgen.

Els fets són així de brutals:

1. TRES DE CADA QUATRE ESCOLARS ESPANYOLS (el 75%) VOLEN QUE ESPANYA IMPEDISCA L'ARRIBADA DE NOUS IMMIGRANTS;

2. UN DE CADA DEU CREU QUE A MÉS CALDRIA EXPULSAR ALGUNS DELS IMMIGRANTS QUE HI HA A TERRITORI ESPANYOL;

3. El 72% creu que Espanya és una societat majoritàriament racista i el 65% diu que coneix a companys seus que són racistes;

4. La meitat dels escolars espanyols (51%) creu que els immigrants lleven llocs de treball als espanyols;

5. El 38% diu que sí quan se'ls pregunta si creuen que la raça blanca ha esta en l'història humana la més desenvolupada, culta i superior que altres races del món.

6. El 27% diu que "si de mi depenguera tiraria del pais els gitanos"; el 24% els àrabs; el 15% els jueus i els asiàtics; els 13 % els indis i negres sudamericans;

7. Al 54% li molestaria casar-se amb persones gitanes, al 51% amb àrabs, al 34% amb jueves.

Finalment Calvo Buezas explicà que "Preguntàrem els jovent si votarien un partit com el de Jean-Marie Le Pen a França i els explicàrem en que consistien les seues idees. Un significatiu 10,4% contestà que sí. Es tracta d'un grup perillos".

Significativa és també la resposta sobre la confiança que han aconseguit guanyar entre els escolars espanyols les institucions que encapçala el Rei que Franco nomenà. Són MAJORIA ABSOLUTA (el 55%) els escolars que NO confien en CAP institució. Només el 34% confia en l'Església. No arriben al 20% els que confien en l'exèrcit i la policia. Ni al 10% els que confien en les jutges. SOLS UN DE CADA VINT (el 5%) CONFIA EN EL GOVERN D'ESPANYA. Menys del 4% ho fa en el Parlament i menys del 3% en els partits i sindicats.

Aquests escolars espanyols han estat tots educats (això d'educats és, segons veiem, un dir poc ajustat a la realitat) dins del regnat del Rei que Franco nomenà. Si aquesta educació ha donat els enverinats fruits racistes i xenòfobs que acabem de constatar, quins no seran els fruits de l'educació baix la dictadura franquista? Segur que tan ferotges o més.

En efecte. El divendres passat diferents diaris publicaren l'enquesta baròmetre de l'estatal Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) corresponent a desembre de 1997. Per al 46% el problema principal, el que més els preocupa, és l'atur. Però hi hagué un 23% (el doble que fa un any) per als que els terrorisme ocupava el primer lloc en les seues preocupacions. (2)

Passa que aquesta preocupació NO està acompanyada per la preocupació de que el combat antiterrorista es faça obeint la Llei i respectant el Dret. Són MAJORIA ABSOLUTA (50,2%) segons una altra enquesta els espanyols que NO creuen que el cas dels desapareguts a Argentina o a Xile siga equiparable al cas GAL. (3) Majoria absoluta que creu que l'Estat espanyol "llava més blanc" la seua guerra bruta que no els Estats argentí i xilé les seues.

Encara més. Hi hagué una enquesta d'urgència realitzada telefònicament per encarrec de EL PAIS el mateix divendres en que es produí l'atemptat d'ETA a Sevilla contra el regidor del PP i la seua dona. Preguntava aquesta enquesta als espanyols: Quins són, al seu entendre, les dues mesures més importants per a combatre l'actual ofensiva d'ETA?. I després d'un 41% que citava el mantindre l'unitat dels partits democràtics, les tres mesures més votades sigueren repressives: 36% per "ENDURIR LA REPRESSIÓ del terrorisme", 34% per millorar l'eficàcia dels cossos i forces de seguretat de l'Estat" i 23% per"AÏLLAR HB al País Basc". (4)

Els "líders d'opinió" espanyols no fan res per moderar o suavitzar aquesta brutalitat, aquest aplaudiment servil a les sevícies policials contra els bascs. Brutalita i aplaudiment servil que han estat injectats a la bena als espanyols pels quaranta anys de franquisme i vin-i-dos de joancarlisme.

Fins i tot els "líders d'opinió" que s'autocol.loquen a l'esquerra atien en la mateixa línia. Gabriel Albiac escriu que "una xifra ridícula de vots és prou per a que aquest arquetip de la miopia política provinciana que és Pujol puga exercir de clau parlamentària inexorable (...) Una xifra ridícula de vots converteix aquesta barretja de druida d'Axterix i trabucaire rector carlistot que és Arzalluz en un personatge polític". (5) Haro Tecglen escriu que l'independentisme basc "Està basat en un boig dit Arana que s'inventà una bandera, gregué en la superioritat d'una anàlisi de sang, en un idioma petit i extrany dispers per massos, en una religió catòlica pasional; i aquell boig està representat per un altre sonat dit Arzalluz". (6)

I si els que es diuen d'esquerres fan així, què no diran els de dretes! Les emissores de ràdio espanyoles vomitaven el dissabte passat a parts iguals insults i ximpleries sobre Euskal Herria. En Onda Cero Rafael Calduch "il.luminava " així els seus oients: "La pròxima generació d'ETA ja s'està entrenant al carrer BAIX COBERTURA DEL PNB" Tal nivell de lucidesa tenia les respostes a la pregunta de "per què mata ETA?" Iturgaiz deia en la COPE: "Per diners". Pilar Cernuda en Radio ! deia que "Per pura brutalitat".

En la premsa escrita Campmany adornava amb munió d'insults la pregunta. "Les hienes maten en la selva per a menjar i sobreviure. Per què, per què maten cobards, aquests fills de puta desalmada, aquestes cries de feres boges i cruels?" I es llançava a un furibund atac contra Arzalluz, contraArdanza, contra el PNB. Dient-li a Ardanza sobre les "bestioles" d'ETA que "El cau, els llocs on s'entrenen, els carrers i els paratges on practiquen, les ikastoles on aprenen l'odi i la tècnica, són baix del silló del seu govern". (7)

Un altre columnista d'ABC, Jose María Carrascal, ampliava el mateix dia la requisitòria de Campmany. Titulava "ETA i els seus còmplices" el text en el que afirmava que "Col.laboren amb ETA els partitss --no sols nacionalistes, sino també 'nacionals'-- que s'oposen sistemàticament a qualsevol iniciativa del Govern en la lluita antiterrorista per raons polítiques. Col.laboren amb ETA els periodistes que diuen que no volen ficar-se en les guerres de partits. Col.laboren amb ETA els bisbes que tracten de posar-se en lloc equidistant entre víctimes i botxins. Col.laboren amb ETA, en fi, tots aquells que insisteixen en trobar una solució acceptable, dialogada, al problema basc". (8)

Quina finor d'anàlisi! Quina guia per a les masses! Quin balafiament de seny i trellat! Quin estratega! Quin tàctic! Quina quantitat de coses al cap i quina merda totes elles!

"Els botxins voluntaris de Hitler" és un llibre recent que es tà donant molt que parlar. Perquè es basa en preguntar si el poble alemany coneixia o no i si participava o no en les brutalitats que el partit nazi portà a terme durant els dotze anys que ocupà el Govern i ostentà el poder a Alemanya. Brutalitats que inclogueren la matança en camps de concentració de milions de jueus i de gents d'unes altres ètnies i grups socials (gitanos, lesbianes, per exemple).

La tesi bàsica del llibre és que era impossible que els alemanys no ho saberen. Que no sols estaven enterats els membres de les SS o de l'exèrcit que n'eren testimonis directes.. Sino també els guardians, els que transportaven els detinguts als camps, la maquinària burocràtica, ço és, milions de ciutadans que presenciaven les deportacions i comprovaven després la desaparició de famílies jueves (i d'altres ètnies i grups socials) senceres.

La distància mitja entre camps d'internament a Alemanya s'ha estimat en 80 kilòmetres. N'hi havia a totes les ciutats mitjanes i grans. És impossible que els habitants d'aquestes ciutats ignoraren el que els passava a les riuades i riuades de deportats que creuaven els seus carrers o baixaven de trens en les seues estacions. I QUE MAI TORNAVEN ENRERE. I, a més, de vegades el vent canviava de direcció. I l'olor de la cars cremada habia d'arribar alguna vegada a les ciutats. Hi arribava.

Sí. Milions de desgraciats van ser iniquament conduits a la mort. I decenes de milions d'alemanys miraren cap a un altre costat. Sabien. Ho sabien.

Saben els espanyols, la gran majoria dels espanyols, les masses espanyoles, el que els està passant? A ELLS, als espanyols, a Espanya? Cap dubtar-ho molt. El franquisme tingué un excepcional èxit en realitzar la tasca que li encomanaren els seus creadors, finançadors i senyors finals: el bloc espanyol de classes dominants. Aquesta tasca era la de realitzar una brutal campanya llarga de terrorisme d'Estat per castrar mentalment els espanyols. La tasca d'extirpar-los la memeòria històricai la formació política i fer-los explotadors dòcils i submissos.

El franquisme tingué a disposició factors molt favorables per aconseguir aquest èxit: mitjans, decisió i temps. Mitjans (poder militar i polític absoluts, totals, totalitaris, aconseguits amb la vistòria de 1939) i decisió freda i ferotge, decisius al proncipi. Decisius per a matar o empressonar als centenars de milers de rojos (i nacionalistes bascs, catalans i gallecs) que necessità matar DESPRÉS de la guerra. I per a ficar la posr, el terror a l'Estat i al Capital, en el moll de l'os.

I després tingué temps. Quaranta anys per a sostindre, incrementar aquest pànic mitjançant la perllongació d'aquest terrorisme d'Estat a través d'una educació castradora i deformadora. Ja ho dit unes altres vegades en aquest Sevei, dades fidedignes assenyalen que a la mort de Franco LA IMMENSA MAJORIA dels espanyols era MAJORIA SILENCIOSA, majoria castrada, majoria submissa, dòcil al poder.

Aquest mecanisme de castració mental dels espanyols NO ES DESMONTÀ durant l'operació de disfressa, de metamorfosi nacifeixista que en 1975-1978 canvià LA FORMA exterior del Règim franquista mantenint la SUBSTÀNCIA d'explotació de classe d'aquest Règim. La mal dita "transició democràtica" entronà el Rei que Franco nomenà i conservà allò fonamental (la dominació sobre les masses i la seua explotació pel bloque de classes dominant) que havia quedat NUGAT I BEN NUGAT pel dictador que nomenà a aquest Rei. Aquesta "transició", aquesta metamorfosi nacifeixista que mudà la fastigosa eruga franquista en la bruta i nauseabunda papallona joancarlista, TRAVESSÀ EL MECANISME DE CASTRACIÓ MENTAL DELS ESPANYOLS com el raig de sol pel cristall: sense trencar-lo ni tacar-lo.

En tot cas, millorant-ho. Abans enganyaven i mentien els espanyols DOS canals de televisió. Ara els enganyen i els menteixen DOCENES de canals.

Per això dic que cal que dubtem que sàpien els espanyols, la gran majoria dels espanyols, les masses espanyoles, el que els està passant a ELLS, als espanyols a Espanya.

El que els està passant és, dit molt apressa, que els han ficat a viure dins el que aquest geni que és Eduardo Galeano ha batejat genialment amb el terme de DEMOCRA-DURA. Una barretja de formes DEMORÀtiques amb les pràctiques de terror i brutalitat totalitària típiques d'una dictaDURA. Als espanyols el Rei que Froanco nomenà els ha ficat a viure en una dictadura disfressada amb la celebració d'eleccions amanyades i trucades cada quatre anys. Els han fet seguir vivint amb el mateix exèrcit i el mateix funcionariat franquista sense depurar, amb les mateixes forces repressives torturadores i assassines del franquisme sense depurar.

És sens dubte un acte fallit, una subconscient autodenúncia, que els arxifranquistes comandaments dels espies del CESID triaren la més que vintanyera cançoneta del llençament publicitari de DIARIO 16 per a completar el seu joc d'eslògans anti-ETA. Acti fallit que converteix aquesta cançó, cada vegada que en una concentració anti-ETA les aborregades masses espanyoles l'entonen, en una confessió, en una constatació, en una proclamació de que a Espanya encara NO HI HA LLIBERTAT. Però, canten, "sin duda la habrá".

No diuen quan.

Ara bé, si és dubtós que els espanyols sàpien el que els passa, que sàpien que viuen en una DEMOCRA-DURA, el que és segur és que l'immensa majoria no sap que el seu Estat tortura salvatgement, bestial, quotidiana i impune les basques i els bascs.

Hi una ferotge fet que divideix, separa i enfronta fa ja molt de temps els espanyols i els bascs. És el fet brutal de que des de fa seixanta-dos anys els espanyols estan torturant sistemàticament i impune les basques i els bascs. Començaren durant la CROADA de Franco beneïts pels bisbes espanyols. I encara no han parat de fer-ho.

És un fet ferotge que, insistisc, divideix i separa irremeiablement i irreductible a espanyols i bascs. Fins i tot ens separa així dels nostres familiars espanyols a aquells immigrants espanyols que, com és el meu cas, ens hem fet voluntàriament bascs i ens hem borrat d'espanyols.

És un fet ferotge, la ignorància del qual impedeix els espanyols entendre la solidesa pètria, granítica, de la massa de centenars de milers de basques i bascs que donen suport, vitoreen, aclamen i admiren ETA. I voten a qui és la vicària d'ETA, perxa provisional en la que cal penjar els vots a ETA mentre que no hi haja paperetes d'ETA que ficar a les urnes.

Perquè són DECENES DE MILERS, CENTENARS DE MILERS, les basques i bascs que o bé han estat torturats o tenen familiars, amics, veïns, companys de treball que han estat torturats pels espanyols. La meua companya i jo hem quantificat, a partie d'una enquesta del Govers de Gateiz, en mñés de vuit mil els bascs de la Comunitat Autònoma Basca que fa ja 13 anys confesaven haver estat torturats.

Demane ara als que em llegiu que feu un senzill cercle: suposeu una mitja de cinquanta (50) persones per persona torturada. Cinquanta persones que són familiars pròxims (pares, germans, oncles, cosins, fills, nebots, padrins, fillols) o veïns del mateiix edifici o del carrer en que viu o companys d'estudi o de treball. Cinquanta persones que VEUEN les marques al cos de la torturada o torturat, que ESCOLTEN el seu esgarrifador relat, I EL CREUEN.

Multipliqueu vosaltres: cinquanta per vuit mil. Igual a quatrocentes mil basques i bascs directament, personalment, brutalment ferits i agraviats pels espanyols en carn pròpia, en carn pròxima, en carn de la seua carn i sang de la seua sang. Jo personalment, per exemple, no hes segut torturat en cap de les ocasions en que he estat detingut. He estat brutalment apaleat al carrer però no he estat torturat. Però que que ho ha estat un familiar meu en primer grau. I docenes i docenes d'amigues i amics, de companyes i companys, de camarades que conec i que m'estime.

Una de les raosn fonamentals de que l'immensa majoria dels espanyols estiga tan errada en parlar o pensar o contemplar "el problema basc" és la de que aquesta immensa majoria DESCONEIX EL BRUTAL FET DE LA TORTURA SISTEMÀTICA, CONTINUAMENT I IMPUNE APLICADA A BASQUES I BASCS.

Perquè li la amaguen, li la menteixen. I aquesta immensa majoria dels espanyols està mentalment castrada, incapacitasa per a conèixer la realitat. Aquesta immensa majoria (per damunt del 80%) se PSEUDOINFORMA veient televisió. I les televisions MAI (excepte com a fet excepcionalíssim, per exemple el cas Lasa-Zabala, la mateixa excepcionalitat del qual "avala" la "regla" de la "normal" inexistència) li reaten ni molt menys li expliquen el brutal fet de la tortura espanyola a basques i bascs.

I la minoria que llegeix periòdics TAMPOC li conten la tortura. Tampoc li n'informen, excepte en breus paràgrafs perduts, de les ANUALS denúncies de l'Estat espanyol com a torturador que, cada any, publiquen Amnistia Internacional i d'altres organismes internacionals.

Naturalment hi ha espanyols que SÍ SABEN, VEUEN, CONEIXEN, CONTEMPLEN que els espanyols torturen les basques i els bascs. Són les decenes de milers d'espanyols que precisament torturen. O encobreixen, protegeixen, emparen, ascendeixen, condecoren i garantitzen l'impunitat dels torturadors.

Són, repetisc. decenes de milers. Són guàrdies civils , policies, ertzaines, metges forenses!, fiscals, jutges, Delegats del Govern, regidors, diputats, senadors, periodistes, pacifistes i ongs, bisbes, arquebisbes i ministres.

He agafat de la prestatgeria un dels més antics volums dels que formen la meua biblioteca. Té quaranta anys, va ser imprés en espanyol a Buenos Aires. Prohibit i segrestat a França, es traslladà aleshores a catorze idiomes. El vaig aconseguir de forma lògicament clandestina a l'Espanya franquista. I és un dels llibres que han marcat la meua vida. Encara em tremolen les mans quan torne a agafar-lo. Es diu LA TORTURA. El seu autor és Henri Alleg, torturat durant un més en 1957 pels paracaigudistes francesos en les rodalies de la ciutat d'Argel. Inclou un prefaci de Jean-Paul Sartre. Jo aconseguí l'edició en espanyol d'Ediciones del Portico, Buenos Aires, 1958.

Front a l'obstinada campanya de les ONGs que pretenen vendre'ns com a vertadera l'espècie de que la vida d'un ésser humà és el màxim dels valors humans pensables, jo puc -perquè llegí fa decenis el llibre- afirmar amb ferma certesa que el major dels valors humans pensables és la dignitat. I que el pitjor, mil vegades pitjor, que matar una persona és destruir la seua integritat física par a destruir la seua integritat personal, la seua autoestima, la seua autoimatge.

Sartre ho aclarí amb rotunditat en aquest prefaci (pàgina 33). Hi digué que : "La finalitat del turment no és únicament l'obligar a parlar, a trair; cal que la víctima es designe a si mateixa, pels seus crits, per la seua submissió, com una bèstia humana. Als ulls de tots i als seus propis ulls. Cal que la seua traïció la destruisca i la borre per sempre, a la víctima. Aquell que cedeix al turment, no només ha estat obligat a parlar; se li ha imposat per a sempre un estatut: el de subpersona".

Sartre tancava el seu prefaci amb aquest paràgraf: "En certa manera, tal com hem vist, la tortura s'esdeve el nucli del conflicte i és, potser, la que expressa més profundament la veritat d'aquest conflicte. Si volem posar fi a aquestes tenebroses i immundes crueltats; si volem salvar França de la vergonya i als argelins de l'infern, no ens queda més que un recurs, el mateix de sempre, l'únic que hagem tingut mai, l'únic que tindrem sempre: encetar negociacions, fer la pau".

No hi ha un Sartre a Espanya? No hi ha a Espanya un sol ésser humà honrat, home o dona, que faça seues aquestes paraules substituint el nom de França pel d'Espanya i el dels argelins pels bascs?

Justo de la Cueva

PD. Invite a navegar per les webs que esmente; per coneixer-hi els estremidors relats dels torturats.

http://www.contrast.org/mirrors/ehj/html/testimon.html

http://smsara.law.cwru.edu/comp_law/ehj/html/tatrep1.html

http://osis.ucsd.edu/~ehj/html/vhomep1.html

http://www.comtrast.org/mirrors/ehj/html/tat.html

http://osis.ucsd.edu/~ehj/html/bpp.html

(1) Susana Perez de Pablos: "Els escolars espanyols rebutgen els immigrants" i "Més de la meitat dels adolescents no confia en las institucions", en el núm. del 3 de febrer de 1998 de EL PAIS. Pres de la seua edició electrònica en Internet.

(2) Gonzalo Bareño: "Creix la preocupació dels espanyols pel terrorisme", en el núm del 30 de gener de 1998 de DIARIO 16, p. 4, secció de Nacional.

(3) LA VANGUARDIA: "Justícia per als desapareguts. Sis de cada deu enquestats donen suport a que l'Audiència indague en Argentina y Xile", en el núm. del 2 de febrer de 1998 de LA VANGUARDIA. Pres de la seua edició electrònica en Internet.

(4) EL PAIS: "Els espanyols demanen que els partits es mantinguen units contra ETA", en el núm. del 31 de gener de 1998 de EL PAIS. Pres de la seua edició electrònica en Internet.

(5) Gabriel Albiac: "Los nacionales", en el núm. del 29 de gener de EL MUNDO, p. 2.

(6) Eduardo Haro Tecglen: "El espejo roto", en el núm. de l'1 de febrer de 1998 de EL PAIS. Pres de la seua edició electrònica en Internet.

(7) Jaime Campmany: "Otro cartel electoral", en el núm. del 31 de gener de 1998 d'ABC. Pres de la seua edició electrònica en Internet.

(8) José María Carrascal: "ETA y sus cómplices", Ibídem.